Les bombes cauen sorollosament.
No faré
una narració detallada de l’atac.
A la
platja hi ha un grup de tancs abandonats que cal recuperar
i
nombrosos cadàvers completament en descobert.
Les
nostres forces han tingut motes baixes en apropar-se al riu.
Passen
ferits conduïts en llitera.
Se senten
detonacions i gemecs.
Al meu
costat el comissari enfoca els prismàtics cap a una masia
que es
veu a l’altra banda del riu.
Les
màquines obren foc, l’enemic localitza les descàrregues
i afina
la punteria.
Les
morterades ja cauen a prop.
El pont
és ple d’impactes.
M’he
salvat per un pèl.
Passen
riu avall cadàvers i restes de passeres i baranes.
Cada nit
continuen les escaramusses
per
rescatar els tancs, amb pèrdues.
Els
morters tornen a la mateixa.
Una nit,
pels volts de les dotze,
vaig
néixer per segona vegada.
Estic sol
voltat
de sacs
en un lloc d’observació.
Una veu
crida Joan.
Reculo a
la trinxera i, en constatar
que no hi
havia ningú, incideix
al lloc
on era abans una bomba
que, en
fer falla l’espoleta,
m’omple
de fum i olor
de
rostit. Em xiulen
les
orelles. Després
sóc
traslladat, estès
en una
llitera,
i miro,
com puc, el firmament.
(Com a
Wotan, la sapiència
em costa
un ull de la cara.)
L’endemà
crec que el bombardeig de l’artilleria va continuar
seguidament
des de la matinada.
---
Aquest, segurament, és un dels poemes que Joan Brossa va escriure adreçat a companys de guerra quan va servir en el front amb l'exèrcit republicà, defensant els seus ideals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada