Tinc banyes que no fereixen,
menjo tant de verd com puc
i, com una joia viva,
porto un estoig al damunt.
Temo sabates distretes
i peus feixucs o ferrats
que sabrien esclafar-me
damunt la pols o l'herbam.
I quan sento criatures
que de voreta o de lluny
canten un: "Cargol, treu banya!"
mig em moro de poruc.
---
Extret d'aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada